per Gemma Aguilera
09/05/2006
Entrevista apareguda a Tribuna Catalana
PILAR ANTILLACH (Camporrells, Osca, 1959) és periodista. Ha treballat a l'agència Efe de Londres i ha estat corresponsal a París per a Antena 3 Ràdio i el setmanari El Món. Actualment és redactora d'informatius de TV3 i membre del Comitè Professional de TVC, des del qual s'han denunciat ingerències dels poders polítics com els blocs electorals o el senyal realitzat de TV, entre d'altres. Encapçala la llista Renovació al CPC. Ara o mai, integrada per la gran majoria de professionals que ja van formar la candidatura el desembre passat.
El lema de la seva candidatura és Renovació al CPC. Ara o mai. Per què és la darrera oportunitat?
Potser les noves generacions de periodistes tornen a intentar fer un Col·legi actiu...L'esforç que hem fet i les dificultats que hem passat no conviden pas a tornar-ho a intentar. Se'm fa molt difícil creure que un grup de gent es torni a engrescar en una història així. La majoria dels col.legiats supera els cinquanta anys, i per sota dels trenta cinc són una minoria. Per altra banda, la percepció del CPC és d'inutilitat, perquè tradicionalment ha estat incapaç de donar resposta als problemes i necessitats de la professió, entre ells, el de la precarietat laboral. La nostra candidatura va obtenir el 46,98% dels vots, però no ens han deixat fer absolutament res en aquests mesos, ens han ignorat i per descomptat, ens han intentat fer fora.
No han pogut proposar res, en les juntes que s'han celebrat des del desembre passat?
D'entrada, aquestes juntes no han estat precisament normals, s'ha discutit molt sobre les candidatures i gens sobre els problemes de la professió.
Qui els ha intentat fer fora?
El CPC és un club privat de quatre amics, i si no estàs entre aquests amics, no comptes per a res. Els meus companys i jo teníem la intenció de treballar i dialogar amb tothom, per aconseguir un Col·legi sense sectarismes, però no ha estat possible. Per altra banda, tenim la sensació que la maquinària més burocràtica del CPC està al servei de la llista de Huertas, donant-los totes les facilitats per fer la seva campanya. Això, cal recordar-ho, ja va passar a les anteriors eleccions, en què la llista de Sebastià Serrano tenia el correu electrònic de tots els col·legiats des del primer dia, i van muntar el seu quarter electoral al mateix CPC, utilitzant les seves infraestructures.
Ara torna a haver-hi una mena de seu electoral, a les instal·lacions?
Pel que sembla, Montserrat Minobis continua passejant-se pel Col·legi com si en fos la degana, i fins i tot s'ha instal·lat en un despatx, com també ho ha fet en Huertas. Així que tots dos treballen des de dins del Col·legi per al 15 de maig.
Hi ha qui diu que potser valdria més tancar el CPC.
Hi ha molta gent que ho pensa. Jo crec que si no es produeix una renovació profunda dels planejaments i funcionament del Col.legi, no podrà aguantar quatre anys més en aquesta situació de crisi alarmant. Aleshores, potser el tancarien, o s'acabaria morint ell sol fins a desaparèixer.
Si la seva llista no aconsegueix guanyar, creu que l'altra candidatura comptarà amb vostès per treballar conjuntament?
Doncs no. El candidat Huertas sempre ha estat clar: no li agrada el consens. Parla de treball en equip, però es refereix al seu equip, no al nostre, per descomptat. Tenim clar que si no tenim prou majoria, no ens deixaran fer absolutament res i ens marginaran de qualsevol qüestió.
I aleshores, quina seria la seva actitud, es plantejarien plegar?
En absolut. Nosaltres ens creiem molt la nostra professió, i si estem aquí és per lluitar com sigui per millorar aquest ofici. Seguirem fent soroll, com fins ara hem fet des de fora, i hem aconseguit moltes coses. Per exemple, avui ja no hi ha cap partit que gosi defensar públicament els blocs electorals, i amb l'episodi d'El Carmel, els comitès professionals vam deixar clar que tenim prou força com a col.lectiu.
Arran de l'escàndol del cas Carmel, creu que tothom ha après alguna lliçó?
Fins ara jo pensava que mai més tornaríem a viure un altre cas Carmel, però després de llegir les declaracions de Josep Maria Huertas, assegurant que no sap què hauria fet ell si hagués estat degà, doncs ja dubto molt. El que li ha passat al senyor Huertas és que ha volgut protegir als seus amics del club, especialment Joan Brunet -degà aleshores-, però les seves paraules, amiguismes a banda, em semblen especialment greus i perjudicials per a la dignitat de la professió.
En quin sentit?
S'està donant un missatge erroni sobre la professió a les institucions. Tinc por que després de sentir les declaracions d'un candidat a degà les administracions pensin que tornaran a tenir carta lliure per enviar protocols i fer el que vulguin.
Què hauria fet vostè si hagués estat degana?El mateix que vaig fer des del comitè professional de TV3. Anar a parlar amb les institucions i deixar-los clar que si no retiraven el protocol, tindrien problemes amb la professió, perquè no pensàvem deixar-nos manipular.
La clau de volta és aconseguir la total independència del CPC respecte de les institucions?
Per descomptat. Això de portes enfora, i dins del Col·legi, posar punt i final al sectarisme imperant d'aquest club per obrir-lo a tots els periodistes.
A la llista que vostè encapçala l'han etiquetada de convergent, separatista, d'haver pactat amb l'aparell del PSC, etc. Per altra banda, també es diu que la llista de Huertas representa el sector oficial del CPC, vinculat al PSC. Semblen unes eleccions polítiques, més que professionals.
El que hem de fer entendre d'una vegada per totes és que el fet de ser bon professional no té absolutament res a veure amb la tendència ideològica d'una persona o si aquesta milita o no en un partit. Però la nostra llista ha posat nerviosa molta gent, perquè el sistema tradicional d'etiquetatge els ha fallat, s'han trobat amb una llista professional, on la ideologia política de cadascú no m'interessa el més mínim.
Quan es va muntar una llista diferent a la candidatura unitària que ja estava feta amb Lluís Foix al capdavant, els seus impulsors van criticar que aquest periodista no "és prou d'esquerres". Aleshores es trencava el consens i la mateixa degana en funcions, Maria Favà, anava a l'altra llista. Li sembla que era una maniobra que ja estava preparada?
El comentari sectari respecte a Foix el va fer Montserrat Minobis. No crec que rebentar el consens estigués preparat, perquè la decisió de proposar a Lluís Foix que encapçalés una llista unitària va ser presa per unanimitat de tota la junta. El que va passar és que el sector del club privat es pensava que no trobaríem ningú de consens. Quan el personatge va aparèixer, van veure perillar el seu feu, i Montserrat Minobis va tornar a entrar en escena. Probablement estaven desesperats i van decidir fer el que calgués per blindar la "seva" institució.
L'equip de Huertas pot defensar un projecte propi per al CPC, i si aquest no coincidia amb el de Lluís Foix, tirar endavant una alternativa.
No crec que tinguin cap projecte per renovar el Col·legi. Simplement, és un intent desesperat de mantenir el poder. Només cal veure el seu programa, tot són imprecisions.
La seva candidatura té entre els seus punts principals del programa l'elaboració d'una auditoria externa dels comptes del CPC. No són transparents, els números?Doncs no ho sabem, perquè en els mesos que portem al Col·legi no hem tingut accés a aquestes auditories que en Huertas diu que existeixen, ni ningú ens les ha ensenyat. Però em sembla de sentit comú per començar a treballar saber amb detall quina és la situació interna del CPC. Amb aquesta informació a la mà, començaríem a renegociar els convenis per tal de reduir el dèficit d'alguns serveis.
El candidat Huertas ha assegurat que aquestes auditories externes existeixin, i que si no les han consultats, és perquè no volen, perquè són accessibles.
Doncs nosaltres no les hem vist. En qualsevol cas, Josep Maria Huertas és només un candidat, i no em sembla normal que sigui ell qui asseguri aquestes coses, perquè ell no ha estat en la darrera junta del Col·legi. Si algú ha de sortir a dir que sí que es fan auditories, i a mostrar-les, hauria de ser algun responsable de la institució, no un candidat.
9.5.06
ENTREVISTA ALS DOS CANDIDATS
Amb motiu de les eleccions al Col·legi de Periodistes de Catalunya, que se celebren el 15 de maig, Comunicació21 ha volgut copsar les opinions dels dos candidats a degà. A partir d'un qüestionari comú, Josep Maria Huertas i Pilar Antillach han fet arribar les seves respostes a l'entorn del CPC.
Josep Maria Huertas Pilar Antillach
1. Quin creu que ha estat l’efecte més greu de la crisi electoral en què ha estat immers el Col•legi des de les últimes eleccions?
JMH: La sensació de frustració entre els col·legiats i col·legiades, i una certa incredulitat a nivell social de què no hàgim sabut solventar el problema.
PA: Una paràlisi absoluta que ha demostrat que hi ha un sector de la professió que no està disposat a renunciar a una posició d’hegemonia al CPC per davant de qualsevol altra consideració. De totes maneres, aquest tipus de crisis només es produeixen quan tot està tan deteriorat que és impossible mantenir-ho. La crisi té la seva part positiva. Ha servit per evidenciar que la situació actual del CPC és insostenible i cal una renovació a fons.
2. A qui cal culpar d’aquesta crisi?
JMH: No m'agrada culpar ningú. Com historiador, sé que jutjar en calent és un error.
PA: En primer lloc, a Sebastià Serrano per dimitir de manera precipitada i injustificada, quan, pràcticament, ja ens havíem posat d’acord en com organitzar el CPC. Hores d’ara, encara no ha explicat els autèntics motius de la seva “fugida”. En segon lloc, a Montserrat Minobis i els seus amics per fer fracassar tots els intents d’acord i de consens que no han estat del seu gust. Ja no sabem com dir-li que el CPC no està per decidir qui és “políticament correcte”, sinó per debatre com afrontem el futur de la professió i dels periodistes. Confonen els seus interessos amb els del Col.legi. Quan van provocar la retirada de Lluís Foix va quedar clar que no tenien cap interès en millorar i fer funcionar el CPC. L’únic que volen es mantenir el seu “club privat” per quatre amics a costa del que sigui. Abans el tancaran , que acceptar que hi entri gent nova . I no estic parlant de canvi generacional . Per amb ells, això ja són paraules majors.
3. Quin tret diferencial destacaria de la seva proposta?
JMH: Les dues propostes volen redreçar el Col·legi. Diria que en la nostra proposta hi ha més dosi de pragmatisme.
PA: Nosaltres fem propostes concretes, pensant més en el futur que en el passat. El gran canvi que experimentarà el mon de la informació i la comunicació, i que ja ha començat, només es pot afrontar si s’incorporen les noves generacions. Hem de saber conjuminar l’experiència dels més veterans amb les demandes i necessitats de les generacions posteriors. Aquesta és la gran diferència : Nosaltres sempre hem comptat amb tothom.
4. Quines motivacions li han animat a presentar-se al càrrec?
JMH: La demanda dels quatre ex degans (Sentís, Pernau, Alsius, Minobis) i un sincer afecte per una institució que conec de prop.
PA: Les mateixes de sempre: treballar per millorar la nostra feina. He de confessar que quan Lluís Foix va haver de renunciar a ser degà de consens, vam estar a punt de deixar-ho córrer. No podia entendre com es desaprofitava l’oportunitat de comptar amb una persona culta, documentada , honesta, dialogant, educada i amb sentit de l’humor - dic sentit de l’humor perquè aquests mesos n’he trobat a faltar molt -. Van ser els únics dies, en els últims mesos, que al CPC es va parlar de periodisme d’ un cert nivell. Érem gent molt diversa, de totes les edats, de diversos mitjans, ideologies, categories laborals... El què hauria de ser el CPC. Fracassat aquest intent, vam veure que si nosaltres no continuàvem , ningú més ho intentaria. Pot semblar una pedanteria, però només és un acte de responsabilitat i de compromís amb els companys que ens van votar. Si a nosaltres amb el 47% dels vots no ens han deixat ni posar els peus al CPC , imagina’t algú que no tingui la legitimitat de les urnes.
5. Si assoleix el deganat, quina primera mesura posarà en marxa?
JMH: Posar en marxa de seguida el funcionament d'una institució aturada per una crisi de sis mesos. Després, com treballo sempre en equip, analitzar amb la junta les urgències i les no urgències del Col.legi.
PA: Una auditoria externa, ho diu el primer punt del programa. és de sentit comú conèixer amb detall la situació interna del CPC , per poder engegar qualsevol projecte. A partir d’aqui , s’han de renegociar els convenis per reduir el dèficit d’alguns serveis.
6. Destaqui tres punts del seu programa electoral
JMH: Intentar acostar la institució a les noves formes d'exercir el periodisme, millorar la informació aprofitant les noves tecnologies, lluitar d'acord amb els sindicats i les universitats contra la precarietat laboral.
PA: Auditoria externa, establir una “minuta de referència” , com tenen la majoria dels col.legis professionals, i obrir contactes amb totes les empreses periodístiques de Catalunya perquè s’hi adhereixin, juntament amb el codi ètic. Els codis ètics no poden ser paper mullat, quan cada cop hi ha més mitjans que no els respecten i ho fan per interessos que no tenen res a veure amb el periodisme. A la llarga, aquestes males pràctiques són negatives per a tota la professió. No hauria de ser tan difícil aïllar-les, el que no té sentit es que s’hagin convertit en un fet quotidià i àmpliament assumit pels propis periodistes.
7. Com definiria l’estat de salut del Col•legi?
JMH: Internament, no crec que sigui delicada. Externament, ha de millorar.
PA: A les primeres eleccions vaig dir qu estava a la UVI. Doncs, ara agonitza. I no vull semblar catastrofista perquè després ens acusen de voler ensorrar-lo. No cal, ja n’està d’ensorrat, per adonar-se’n només s’ha d’ intentar conectar-se a la web, llegir el Capçelera o assistir a algun dels actes que convoca, El millor exemple és que porta sis mesos paralitzat i no s’ha notat. Hi ha un degoteig de baixes que em temo no es correspon amb les altes ( el darrer cens és el mateix de fa un any). La majoria dels col.legiats supera els cinquanta anys i per sota dels trenta cinc són una minoria.
8. Perquè les noves fornades de professionals s’impliquen tan poc en el Col•legi de Periodistes?
JMH: Cal pensar en una diferència essencial amb altres col.legis: el de Periodistes no és obligatori; els altres, sí. Cal fer veure les noves generacions la importància de formar part d'un col.lectiu, una tasca no gens senzilla en una societat individualista.
PA:Perquè no s’hi senten representats. El CPC no els hi ofereix res més que una mútua i beneficiar-se d’alguns descomptes. La majoria estan com a numeraris i ni tan sols tenen els mateixos drets que la resta de col.legiats. La bossa de treball no funciona, ni l’accés a Internet, els cursos de formació, l’assessorament jurídic i fiscal, quan cada cop hi ha més autònoms.
9. Què pot aportar el Col•legi per combatre el desprestigi de la professió?
JMH: El Col.legi està fet de col.legiats. Si ells volen, podem redreçar la situació. El primer pas és creure-hi.
PA:Credibilitat. És el nostre principal actiu, no el del Col.legi, el de tota la professió. En els darrers temps, el CPC ha estat incapaç de garantir-la. Al contrari, hi han exemples vergonyants com el del protocol del Carmel, que obstaculitzava l’accés dels periodistes a la zona afectada. El CPC ha de posar fre a les ingerències polítiques i empresarials que repercuteixen negativament en la qualitat de la informació que reben els ciutadans. Aquest es el principal objectiu, vetllar per la qualitat de la informació i dels professionals que la transmeten.
10. Creu que les lleis de RTVE i la Corporació repercutiran a la pràctica en una major independència dels mitjans públics?
JMH: Segurament, sí. Cal veure si surten tal com estan previstes.
PA:Hauria de ser així, tot i que no sóc massa optimista. Potser, perquè treballo des de fa 20 anys en un mitjà públic i conec la utilització escandalosa q ue en fan els polítics- tots els polítics- , especialment, quan estan al govern, i la resta de poders, sense excepció. Uns mitjans públics menys partidistes i més professionals haurien de ser una garantia de major qualitat informativa, i això té una repercussió directa en el nivell de qualitat democràtica, en un país on hi ha massa mitjans privats que tenen com a principal objectiu posar i treure governs. El referent dels públics sempre és la BBC, però qualsevol democràcia del nostre entorn, fins i tot Itàlia – insisteixo, Itàlia- els públics tenen un nivell més elevat d’independència professional. Aquí no sortim de les quotes. S’ han convertit en el comodí per tapar i justificar les mancances professionals. Confonen quotes amb pluralitat i a la inversa, quan la realitat demostra que es pot ser molt plural i gens independent. Aquí hem arribat al disbarat de dir que els mitjans públics han de reflectir els resultats electorals, han de ser de dretes o d’esquerres en funció de qui governi. Aquest plantejament demostra una falta de cultura democràtica alarmant.
11. Quina fórmula proposaria per salvar Ràdio 4?
JMH: Primer de tot, l'Administració ha de tenir clar que no pot actuar com una entitat privada on tot es medeix pel rendiment. Després, cal afiançar els actuals professionals i millorar l'oferta invertint en informació. Aquesta és l'eina bàsica de qualsevol mitjà de comunicació.
PA:L’Estat ha d’assumir el finançament íntegre de RNE perquè no té publicitat per decisió legal i, per tant, només té la possibilitat dels ingressos públics. S’ha de redefinir el projecte i el model a seguir , delimitant quina funció ha de complir dins dels mitjans públics de Catalunya. S’ha d’aprofitar el seu gran potencial educatiu, al no tenir la interferència de la publicitat, i donar més veu als col.lectius socials i culturals. No es pot tancar una emissora, que ha estat un referent per als ciutadans i per a molts periodistes catalans, només amb arguments de rendibilitat econòmica. La principal funció dels serveis públics – de cap servei públic- no ha de ser guanyar diners ( tampoc perdre’n ) , és millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Amb Ràdio 4 es pot guanyar en difusió cultural, apostant per una informació molt especialitzada. Podria ser la manera de mantenir una audiència de qualitat , diferenciada de la resta d’emissores més generalistes.
12. Quines són les virtuts i defectes de l’exercici del periodisme a Catalunya en comparació amb la resta de l’Estat?
JMH: És perillos pensar que som molt diferents. Certament, la riquesa dels mitjans de comunicació comarcals no té comparació amb la resta d'Espanya, però en un altre pla, tenim virtuts i defectes semblants. El bon periodisme consisteix en anar a fons de les qüestions que preocupen, enserindependents fins on es pugui, en respectar les altres opinions....
PA:La resta de l’Estat , suposo que vol dir, bàsicament, Madrid. Els periodistes són massa militants dels seus respectius mitjans, sobre tot els privats, els han convertit en una mena de religió ,on la doctrina es basa en posar i treure governs més que en informar rigorosament. Només cal veure les portades dels diaris i escoltar determinades emissores de ràdio. Alguns s’han convertit en autèntics predicadors.A Catalunya, aquesta militància no existeix. Sí que hi ha un periodisme de partit o partidista , però més moderat i poc crític, per no dir gens, amb el poder . Hi ha un defecte comú: es fa periodisme de declaracions, es contrasta poc i no s’investiga . La filtració interessada de dossiers , no té res a veure amb el periodisme d’investigació, que està desapareixent. Trobo a faltar el model anglosaxó, ben documentat amb un fons ideològic però no partidista , sense complexes a l'hora de ser crític amb el poder, sigui quin sigui. Hi ha un altre aspecte que em sembla rellevant perquè demostra el grau de maduresa democr`tica: quan s’equivoquen , és el cas dels grans mitjans americans amb la guerra d’ Iraq, són capaços de rectificar i assumir els errors. Un comportament que mai s’ha donat en cap mitjà de comunicació d’aquí.
Josep Maria Huertas Pilar Antillach
1. Quin creu que ha estat l’efecte més greu de la crisi electoral en què ha estat immers el Col•legi des de les últimes eleccions?
JMH: La sensació de frustració entre els col·legiats i col·legiades, i una certa incredulitat a nivell social de què no hàgim sabut solventar el problema.
PA: Una paràlisi absoluta que ha demostrat que hi ha un sector de la professió que no està disposat a renunciar a una posició d’hegemonia al CPC per davant de qualsevol altra consideració. De totes maneres, aquest tipus de crisis només es produeixen quan tot està tan deteriorat que és impossible mantenir-ho. La crisi té la seva part positiva. Ha servit per evidenciar que la situació actual del CPC és insostenible i cal una renovació a fons.
2. A qui cal culpar d’aquesta crisi?
JMH: No m'agrada culpar ningú. Com historiador, sé que jutjar en calent és un error.
PA: En primer lloc, a Sebastià Serrano per dimitir de manera precipitada i injustificada, quan, pràcticament, ja ens havíem posat d’acord en com organitzar el CPC. Hores d’ara, encara no ha explicat els autèntics motius de la seva “fugida”. En segon lloc, a Montserrat Minobis i els seus amics per fer fracassar tots els intents d’acord i de consens que no han estat del seu gust. Ja no sabem com dir-li que el CPC no està per decidir qui és “políticament correcte”, sinó per debatre com afrontem el futur de la professió i dels periodistes. Confonen els seus interessos amb els del Col.legi. Quan van provocar la retirada de Lluís Foix va quedar clar que no tenien cap interès en millorar i fer funcionar el CPC. L’únic que volen es mantenir el seu “club privat” per quatre amics a costa del que sigui. Abans el tancaran , que acceptar que hi entri gent nova . I no estic parlant de canvi generacional . Per amb ells, això ja són paraules majors.
3. Quin tret diferencial destacaria de la seva proposta?
JMH: Les dues propostes volen redreçar el Col·legi. Diria que en la nostra proposta hi ha més dosi de pragmatisme.
PA: Nosaltres fem propostes concretes, pensant més en el futur que en el passat. El gran canvi que experimentarà el mon de la informació i la comunicació, i que ja ha començat, només es pot afrontar si s’incorporen les noves generacions. Hem de saber conjuminar l’experiència dels més veterans amb les demandes i necessitats de les generacions posteriors. Aquesta és la gran diferència : Nosaltres sempre hem comptat amb tothom.
4. Quines motivacions li han animat a presentar-se al càrrec?
JMH: La demanda dels quatre ex degans (Sentís, Pernau, Alsius, Minobis) i un sincer afecte per una institució que conec de prop.
PA: Les mateixes de sempre: treballar per millorar la nostra feina. He de confessar que quan Lluís Foix va haver de renunciar a ser degà de consens, vam estar a punt de deixar-ho córrer. No podia entendre com es desaprofitava l’oportunitat de comptar amb una persona culta, documentada , honesta, dialogant, educada i amb sentit de l’humor - dic sentit de l’humor perquè aquests mesos n’he trobat a faltar molt -. Van ser els únics dies, en els últims mesos, que al CPC es va parlar de periodisme d’ un cert nivell. Érem gent molt diversa, de totes les edats, de diversos mitjans, ideologies, categories laborals... El què hauria de ser el CPC. Fracassat aquest intent, vam veure que si nosaltres no continuàvem , ningú més ho intentaria. Pot semblar una pedanteria, però només és un acte de responsabilitat i de compromís amb els companys que ens van votar. Si a nosaltres amb el 47% dels vots no ens han deixat ni posar els peus al CPC , imagina’t algú que no tingui la legitimitat de les urnes.
5. Si assoleix el deganat, quina primera mesura posarà en marxa?
JMH: Posar en marxa de seguida el funcionament d'una institució aturada per una crisi de sis mesos. Després, com treballo sempre en equip, analitzar amb la junta les urgències i les no urgències del Col.legi.
PA: Una auditoria externa, ho diu el primer punt del programa. és de sentit comú conèixer amb detall la situació interna del CPC , per poder engegar qualsevol projecte. A partir d’aqui , s’han de renegociar els convenis per reduir el dèficit d’alguns serveis.
6. Destaqui tres punts del seu programa electoral
JMH: Intentar acostar la institució a les noves formes d'exercir el periodisme, millorar la informació aprofitant les noves tecnologies, lluitar d'acord amb els sindicats i les universitats contra la precarietat laboral.
PA: Auditoria externa, establir una “minuta de referència” , com tenen la majoria dels col.legis professionals, i obrir contactes amb totes les empreses periodístiques de Catalunya perquè s’hi adhereixin, juntament amb el codi ètic. Els codis ètics no poden ser paper mullat, quan cada cop hi ha més mitjans que no els respecten i ho fan per interessos que no tenen res a veure amb el periodisme. A la llarga, aquestes males pràctiques són negatives per a tota la professió. No hauria de ser tan difícil aïllar-les, el que no té sentit es que s’hagin convertit en un fet quotidià i àmpliament assumit pels propis periodistes.
7. Com definiria l’estat de salut del Col•legi?
JMH: Internament, no crec que sigui delicada. Externament, ha de millorar.
PA: A les primeres eleccions vaig dir qu estava a la UVI. Doncs, ara agonitza. I no vull semblar catastrofista perquè després ens acusen de voler ensorrar-lo. No cal, ja n’està d’ensorrat, per adonar-se’n només s’ha d’ intentar conectar-se a la web, llegir el Capçelera o assistir a algun dels actes que convoca, El millor exemple és que porta sis mesos paralitzat i no s’ha notat. Hi ha un degoteig de baixes que em temo no es correspon amb les altes ( el darrer cens és el mateix de fa un any). La majoria dels col.legiats supera els cinquanta anys i per sota dels trenta cinc són una minoria.
8. Perquè les noves fornades de professionals s’impliquen tan poc en el Col•legi de Periodistes?
JMH: Cal pensar en una diferència essencial amb altres col.legis: el de Periodistes no és obligatori; els altres, sí. Cal fer veure les noves generacions la importància de formar part d'un col.lectiu, una tasca no gens senzilla en una societat individualista.
PA:Perquè no s’hi senten representats. El CPC no els hi ofereix res més que una mútua i beneficiar-se d’alguns descomptes. La majoria estan com a numeraris i ni tan sols tenen els mateixos drets que la resta de col.legiats. La bossa de treball no funciona, ni l’accés a Internet, els cursos de formació, l’assessorament jurídic i fiscal, quan cada cop hi ha més autònoms.
9. Què pot aportar el Col•legi per combatre el desprestigi de la professió?
JMH: El Col.legi està fet de col.legiats. Si ells volen, podem redreçar la situació. El primer pas és creure-hi.
PA:Credibilitat. És el nostre principal actiu, no el del Col.legi, el de tota la professió. En els darrers temps, el CPC ha estat incapaç de garantir-la. Al contrari, hi han exemples vergonyants com el del protocol del Carmel, que obstaculitzava l’accés dels periodistes a la zona afectada. El CPC ha de posar fre a les ingerències polítiques i empresarials que repercuteixen negativament en la qualitat de la informació que reben els ciutadans. Aquest es el principal objectiu, vetllar per la qualitat de la informació i dels professionals que la transmeten.
10. Creu que les lleis de RTVE i la Corporació repercutiran a la pràctica en una major independència dels mitjans públics?
JMH: Segurament, sí. Cal veure si surten tal com estan previstes.
PA:Hauria de ser així, tot i que no sóc massa optimista. Potser, perquè treballo des de fa 20 anys en un mitjà públic i conec la utilització escandalosa q ue en fan els polítics- tots els polítics- , especialment, quan estan al govern, i la resta de poders, sense excepció. Uns mitjans públics menys partidistes i més professionals haurien de ser una garantia de major qualitat informativa, i això té una repercussió directa en el nivell de qualitat democràtica, en un país on hi ha massa mitjans privats que tenen com a principal objectiu posar i treure governs. El referent dels públics sempre és la BBC, però qualsevol democràcia del nostre entorn, fins i tot Itàlia – insisteixo, Itàlia- els públics tenen un nivell més elevat d’independència professional. Aquí no sortim de les quotes. S’ han convertit en el comodí per tapar i justificar les mancances professionals. Confonen quotes amb pluralitat i a la inversa, quan la realitat demostra que es pot ser molt plural i gens independent. Aquí hem arribat al disbarat de dir que els mitjans públics han de reflectir els resultats electorals, han de ser de dretes o d’esquerres en funció de qui governi. Aquest plantejament demostra una falta de cultura democràtica alarmant.
11. Quina fórmula proposaria per salvar Ràdio 4?
JMH: Primer de tot, l'Administració ha de tenir clar que no pot actuar com una entitat privada on tot es medeix pel rendiment. Després, cal afiançar els actuals professionals i millorar l'oferta invertint en informació. Aquesta és l'eina bàsica de qualsevol mitjà de comunicació.
PA:L’Estat ha d’assumir el finançament íntegre de RNE perquè no té publicitat per decisió legal i, per tant, només té la possibilitat dels ingressos públics. S’ha de redefinir el projecte i el model a seguir , delimitant quina funció ha de complir dins dels mitjans públics de Catalunya. S’ha d’aprofitar el seu gran potencial educatiu, al no tenir la interferència de la publicitat, i donar més veu als col.lectius socials i culturals. No es pot tancar una emissora, que ha estat un referent per als ciutadans i per a molts periodistes catalans, només amb arguments de rendibilitat econòmica. La principal funció dels serveis públics – de cap servei públic- no ha de ser guanyar diners ( tampoc perdre’n ) , és millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Amb Ràdio 4 es pot guanyar en difusió cultural, apostant per una informació molt especialitzada. Podria ser la manera de mantenir una audiència de qualitat , diferenciada de la resta d’emissores més generalistes.
12. Quines són les virtuts i defectes de l’exercici del periodisme a Catalunya en comparació amb la resta de l’Estat?
JMH: És perillos pensar que som molt diferents. Certament, la riquesa dels mitjans de comunicació comarcals no té comparació amb la resta d'Espanya, però en un altre pla, tenim virtuts i defectes semblants. El bon periodisme consisteix en anar a fons de les qüestions que preocupen, enserindependents fins on es pugui, en respectar les altres opinions....
PA:La resta de l’Estat , suposo que vol dir, bàsicament, Madrid. Els periodistes són massa militants dels seus respectius mitjans, sobre tot els privats, els han convertit en una mena de religió ,on la doctrina es basa en posar i treure governs més que en informar rigorosament. Només cal veure les portades dels diaris i escoltar determinades emissores de ràdio. Alguns s’han convertit en autèntics predicadors.A Catalunya, aquesta militància no existeix. Sí que hi ha un periodisme de partit o partidista , però més moderat i poc crític, per no dir gens, amb el poder . Hi ha un defecte comú: es fa periodisme de declaracions, es contrasta poc i no s’investiga . La filtració interessada de dossiers , no té res a veure amb el periodisme d’investigació, que està desapareixent. Trobo a faltar el model anglosaxó, ben documentat amb un fons ideològic però no partidista , sense complexes a l'hora de ser crític amb el poder, sigui quin sigui. Hi ha un altre aspecte que em sembla rellevant perquè demostra el grau de maduresa democr`tica: quan s’equivoquen , és el cas dels grans mitjans americans amb la guerra d’ Iraq, són capaços de rectificar i assumir els errors. Un comportament que mai s’ha donat en cap mitjà de comunicació d’aquí.
9.12.05
"El Col·legi ha de vetllar per la credibilitat de la professió"
Entrevista apareguda a Comunicació 21 el 7 de desembre de 2005
Quin balanç faria de l’anterior deganat, el de Joan Brunet. Assoliments i reptes pendents.
Van cometre un gran error: el cas Carmel. Ningú que es consideri periodista pot acceptar una reacció com la que va tenir el Col.legi. En qüestions que afecten a la professió, el Col.legi no és ni jutge ni àrbitre, és part. I, per tant, ens ha de defensar amb arguments inequívocament professionals, no amb pactes polítics.
El més greu de tot això, és que des del poder , en aquest cas el Govern, algú es va considerar legitimat per censurar als periodistes, convençut que a l’altra banda no hi havia ningú capaç de dir-li que s’equivocava.
I aquest és el gran repte del Col.legi vetllar per la credibilitat de la professió, de tota la professió. Perquè el Col.legi sí que ha de ser de tothom, no les candidatures. Les candidatures han de ser de qui vulgui , només faltaria. Però, un cop més tornen a confondre la part amb el tot.
Quina creu que és la salut del Col•legi de Periodistes?
Està a la UVI i necessita oxigen i saba nova per recuperar-se. Si no hi ha un canvi generacional amb gent més jove, amb idees, ganes de treballar, il.lusió… El Col.legi desapareixerà. En aquests moments, no té cap paper ni dins ni fora de la professió perquè la majoria no se’l sent seu.
Creu que el Col•legi està polititzat?
Sí. La millor evidència va ser el cas Carmel. Ja he dit abans que és la gran xacra d’aquest Col.legi i no és fruit de la casualitat. I que consti, el principal problema no són el polítics. El problema és la part de la professió que se sent obligada a demanar permís per fer de periodista. Quan ha de ser tot el contrari: l’obligació d’un periodista és explicar la veritat, donar la millor versió del que passa, contrastant les dades, en lloc de preguntar al poder, sigui quin sigui, si les pot publicar.
Són els mateixos que perden el temps etiquetant a tothom en funció del mitjà on treballa o dels amics que té. I, a sobre, només en tenen un parell d’etiquetes ( socialista i convergent). És a dir: “Els nostres “ i “Els altres”, depenent de qui mani.
Ja em diràs tu , què té a veure simpatitzar o ser d’un partit o d’un altre per ser bon o mal periodista. Amb aquesta simplicitat d’idees no anem en lloc. No és estrany que el Col.legi estigui aturat, paralitzat. El compromís polític de fa 30 anys tenia un sentit. Ara, ja l’ha perdut. Ens ha de preocupar la nostra feina, no si els polítics estan contens.
L’única esperança és que aquest nivell d’immaduresa no afecti a les noves generacions.
Com a degana, quines serien les seves tres prioritats?
Estan en el programa: Advertir als mitjans que vulnerin el codi deontològic. El Col.legi té l’obligació principal de dir què és periodisme i què no. Hi ha mitjans que s’emparen en la llibertat d’expressió per vulnerar sistemàticament la primera regla del periodisme: explicar la veritat.Ells fan el contrari: transformen i manipulen la realitat per uns interessos que no tenen res a veure amb el periodisme. Aquestes males pràctiques són el descrèdit de la professió.
Establir una minuta: Resulta impensable que amb la quantitat d’autònoms i freelancers que hi ha en aquesta feina, el Col.legi no s’hagi preocupat de garantir uns mínims salarials. Tots els periodistes, col.legiats o no, han de saber què val un hora de la seva feina, o una pàgina escrita.
Reformar els estatuts del Col.legi. Els actuals no garanteixen un funcionament transparent i democràtic. N’hi ha una pila d’exemples, en posaré dos:
Per presentar-se al deganat fan falta 156 avals. Evidentment, ho té molt més fàcil un col.legiat de Barcelona,que treballi en un gran mitjà, que un d’una demarcació que ho faci en un mitjà més petit. És injust.
L’altre exemple és el vot, que pot arribar al Col.legi de diferents maneres (correu, personalment, a través d’una tercera persona-nes, dels mateixos candidats, etc…)
Trobo poc estètic que qualsevol persona, inclosos els mateixos candidats, puguin recollir els vots i custodiar-los fins el dia de les eleccions.
Avui dia, tothom es penja l’etiqueta de periodista. Caldria regular jurídicament l’accés a la professió?
Cal regular-lo per evitar l’intrusisme. Però, el tema és qui decideix qui és periodista i qui no? El Col.legi, les universitats, les empreses.... D’entrada, exigir una llicenciatura pot ser una garantia, però no l’única. Hi ha excel-lents periodistes que no la tenen. Les empreses haurien de ser més exigents alhora de triar al personal i el Col.legi molt estricte alhora de donar carnets.
Quina és la seva opinió sobre el projecte de l’Estatut del Periodista que s’està tramitant al Congrés?
Tal com tenim el panorama, suposo que és necessari, tot i que hi ha alguns aspectes que no m’acaben de convèncer. El Consejo Estatal de la Información no pot ser un òrgan, on els periodistes hi estiguin en minoria i menys si ha de ser el responsable de donar els carnets. Hi ha un altre problema, està pensat amb quotes, com tot el que decideixen els partits polítics d’aquets país. Les quotes no són sinònim de pluralitat ni d’ independència, per molt que estiguin empenyats en fer-nos creure el contrari. Es pot ser molt plural i gens independent.
Els periodistes hauríem d’haver après que quan hem de pactar amb els partits sempre sortim perjudicats. Els “blocs electorals” en són un bon exemple: Duran la Transició, entre tots els partits polítics van acordar repartir-se un espai en els informatius ( dos mesos abans de produir-se la “notícia”) , en base a la respresentació parlamentària (quotes) i al marge del criteri informatiu i periodístic. Un disbarat que encara arrosseguem. La regulació de qualsevol tema que ens afecti s’ha de fer des de dins de la professió, no des de fora i menys si es fa només en criteris polítics.Esperem que amb l’ Estatut del Periodista no cometin el mateix error.
Què pot aportar el Col•legi per combatre el desprestigi de la professió?
Credibilitat. És el nostre capital, la credibilitat, no en tenim d’ altre. No s’improvisa, costa molt de guanyar-la i molt poc de perdre-la. Es guanya amb uns periodistes documentats, independents i crítics amb el poder. En les democràcies del nostre entorn el cas Carmel seria impensable. Els mitjans d’aquests països tenen ideologia, però no responen, exclusivament, a interessos partidistes. També per aquest motiu se’ls respecta més.
Creu que s’ha avançat en la independència dels mitjans públics?
No. A Catalunya estem com sempre, ni millor ni pitjor. Esperant que s’aprovin les lleis de reforma de la CCRTV i RTVE i la Llei de l’Audiovisual.
Es pot exercir el periodisme i obeir el codi deontològic des d’un gabinet de comunicació?
No es que es pugui , es que s’ha de fer. El que no s’ha de confondre és gabinet de comunicació amb relacions públiques o publicitat i això passa sovint. Forma part de la confusió general que hi ha en el món de la comunicació.
Ser degana no implica cap remuneració econòmica i a més suposa estar en el punt de mira de moltes crítiques. Quina és la seva motivació per voler accedir-hi a aquest càrrec?
El primer motiu és perquè crec que cal una renovació i no hi pot haver renovació sense debat i, perquè n’ hi hagi, cal unes eleccions. L’alternativa era una llista pactada, com ja s’ha fet d’altres ocasions. Ens ho van oferir i no hi vam estar d’acord. No hi podíem estar d’acord, després d’engegar tota la campanya contra els blosc electorals, el senyal realitzat, les rodes de premsa sense preguntes…..i el Carmel. Si demanem dignitat per a la professió, hem de ser conseqüents.
És evident que aquesta vegada calia una sotragada a fons, intentar implicar al màxim de gent possible, de diferents àmbits, edat, ideologia i maneres d’entendre la nostra feina; que se’n parlés, no només del Col.legi, sinó de la professió.
Està a punt d’implantar-se la TDT , una autèntica revolució en el panorama comunicacional, que suposarà el canvi més important que hi hagut mai en el món de la comunicació i la informació. Tot el sector, especialment l’ audiovisual i de noves tecnologies, està en constant desenvolupament i amb una gran incidència dins de la professió.I , fins ara, pel Col.legi només ha comptat una part dels periodistes i dels mitjans.Tenim un Col.legi dels anys 80, del segle passat, i som al XXI.
17.11.05
Pilar Antillach: “A una part de la professió ja li està bé, la ingerència política”
Entrevista apareguda a Tribuna Catalana
16/11/2005
per Gemma Aguilera
Candidata a degana del Col·legi de Periodistes, Pilar Antillach(Camporrells, Osca, 1959) és periodista. Ha estat corresponsal a Londres de l'agència Efe, i corresponsal a París per a Antena 3 Ràdio i el setmanari El Món. Actualment és redactora d'informatius de TV3 i membre del Comitè Professional de TVC, des del qual s'han denunciat ingerències dels poders polítics com els blocs electorals o el senyal realitzat de TV, entre d'altres. Encapçala la llista "alternativa" al Col·legi de Periodistes, integrada per professionals "de base" de diversos mitjans de comunicació, que reclamen un "CPC actiu i lliure d'intervencionisme".
En quin moment vostè i el seu equip decideixen que cal treballar en una proposta alternativa per al CPC?
El factor desencadenant és el Carmel, quan ens arriba una nota del Govern limitant l'accés dels periodistes a la informació. El Col·legi de Periodistes no reacciona, no sap quina resposta ha de donar davant d'una ingerència com aquesta, i ens adonem que s'ha tocat fons. Però ja abans estàvem decebuts per la seva actuació, perquè esperàvem un CPC actiu en conflictes com els blocs electorals, el senyal realitzat o les rodes de premsa sense preguntes. Tampoc no ha sabut donar una resposta a la precarietat laboral. En aquestes circumstàncies, en l'àmbit dels comitès professionals de TV3 i Catalunya Ràdio decidim impulsar una candidatura alternativa per generar debat i intentar un canvi. Inicialment, molta gent pensava que calia canviar el Col·legi, però a l'hora de la veritat, una part de la gent que ens havia mostrat suport ha acabat pactant amb la llista de Joan Brunet, finalment encapçalada per Sebastià Serrano.
Vostè va mantenir una reunió amb l'actual degà, Joan Brunet, que aleshores també era candidat per la llista "oficial". Què li va oferir exactament en aquella trobada?
La seva intenció era crear una candidatura unitària pactant quotes de poder. Ens van arribar a oferir fins a 9 llocs a la junta, de manera que quedaria garantida la nostra representació al CPC, i a la vegada ells s'evitarien la convocatòria d'eleccions. La meva resposta va ser un no rotund.
Quins arguments va donar per rebutjar la seva oferta?
Des del primer moment ens hem mantingut ferms en les nostres conviccions: no volem quotes de poder, i sí volem eleccions, perquè el Col·legi necessita una renovació urgent, i si cal una renovació, cal un debat, i en conseqüència, s'han de convocar eleccions. I hi havia un altre motiu de base, després del paper del CPC en la crisi del Carmel, no podíem anar de cap manera a la llista de l'actual degà.
Cada any es llicencien en periodisme unes 600 persones, però el nombre de col·legiats està estancat en menys de 4.000. A què atribueix l'escàs interès dels periodistes per integrar-se al CPC?
El periodista no se sent representat pel Col·legi, perquè està molt allunyat de les necessitats i inquietuds reals de la professió. Ni tan sols compta amb serveis tan bàsics com una borsa de treball al dia o un sistema informatitzat. Avui, el Col·legi no ofereix pràcticament res, a banda d'una mútua sanitària.
Troba que el Col·legi està polititzat?
És veritat que des que es va crear el Col·legi, sempre ha estat en mans de grups molt concrets, fins i tot es podria parlar de corrents ideològico-professionals. Són grups que s'han caracteritzat per un cert partidisme, i això no és ni bo per al CPC ni per a l professió. El col·legi ha d'estar obert a tots els professionals, siguin de la ideologia que siguin, del mitjà que siguin i de l'edat que tinguin.
Una de les prioritats de la seva llista és aconseguir la independència real dels professionals per desenvolupar la seva feina al marge del poder polític. No és un objectiu a molt llarg termini?
Es pot aconseguir, perquè així ho han fet a França, Alemanya, Anglaterra o Portugal, per exemple, on els mitjans de comunicació públics són potents i tenen autonomia al marge del poder polític. Ara bé, a casa nostra hem desvirtuat el concepte d'independència professional, perquè l'hem utilitzat massa sovint.
L'ha desvirtuat la professió, o també la classe política?
Tots dos. Som molt conscients que és un objectiu difícil, i que trigarem temps a assolir-lo. I tenim un altre factor en contra, i és que la professió encara no ha fet el pas endavant en aquest sentit. A una part de la professió ja li està bé, aquesta ingerència política, actuar en funció del que manen els poders polítics. Si volem començar a canviar les coses, cal que tothom tingui clar que és intolerable qualsevol ingerència del poder polític i econòmic en la nostra feina.
La classe política està acostumada a un cert control, directe o indirecte, dels mitjans. També hauran de fer pedagogia en aquest àmbit, no sols entre els professionals.
El cas del Carmel és un bon exemple perquè la classe política ho tingui clar. En aquell moment, el Comitè Professional vam dir que per aquí no passem, i anirem on sigui per no acceptar aquesta ingerència i per denunciar-ho. Evidentment, es van posar nerviosos i ho van aturar. El problema és que els polítics se senten legitimats per fer notes com les del Carmel, perquè saben que ningú a l'altra banda es queixarà, i si algú es queixa, doncs a pactar i prou, com ha fet el Col·legi. Amb tot, crec que aquesta situació pot canviar, perquè tenim la raó de la nostra banda, i en un país democràtic en què tothom s'omple la boca amb la transició es farà evident que avui les prioritats són unes altres, la transició va ser fa trenta anys.
Els blocs electorals o el senyal realitzat, per exemple, són una clara ingerència. Vostè i altres companys de la llista van impulsar el 2003, i encara avui, una campanya per eliminar aquestes ingerències. Quina resposta van tenir del col·lectiu de professionals?
Amb els blocs vam anar al moll de l'os de la qüestió. Era una bona oportunitat perquè tots els professionals fessin el pas endavant, però una part d'ells van considerar que aquesta no era la seva lluita. I pel que fa al Col·legi, mai no ha arribat una resposta contundent defensant la necessitat d'eliminar el minutatge imposat pels partits polítics.
Justament, vostès reclamen que el Col·legi tingui una posició clara en tots els assumptes que afectin la professió. Hem d'entendre que no s'ha mullat prou?
El cas del Carmel va ser el més evident, ja que pretenia fer de mediador entre el Govern i la professió, i no va sortir en defensa dels periodistes. El CPC ha de ser útil a la professió, reaccionar i posicionar-se sempre, treballant per posar fi a les ingerències que resulten indignes per a la professió. El Col·legi ha de ser una eina de cohesió de tota la professió, que sigui capaç d'afrontar els reptes del segle XXI i sortir de l'ancoratge del segle XX.
Independència vol dir més pluralitat?
No, vol dir rigor i veracitat per poder fer un periodisme de més qualitat. Es pot ser molt plural i que la teva feina no tingui cap rigor. També considerem capdal resoldre la precarietat laboral, perquè en aquesta situació no hi ha garanties professionals. Ara bé, també sabem que les bones condicions laborals no sempre són l'aval de garanties professionals. Per tant, cal treballar a la vegada en les dues direccions.
La seva llista seguirà treballant per canviar el Col·legi, amb independència dels resultats de les eleccions?
Més important que qui sigui el degà, és la gent que hi hagi a la junta. Potser tindrem prou periodistes de la nostra llista com per incidir en les feines que es facin, i fins i tot amb algunes persones de l'altra llista també ens hi entendrem. Des de dins o des de fora del CPC seguirem treballant, de la mateixa manera que ho hem fet fins ara. Estem molt compromesos amb el canvi que necessita el Col·legi i la professió, i no deixarem d'estar-ho en funció dels resultats de les eleccions.
La llista que no mercadeja
Article aparegut a Comunicació 21
13/11/2005
Algú sap què pensa el col•legi sobre la precarietat laboral i professional que pateix la professió periodística? O quina actitud té el CPC sobre la politització dels mitjans públics? ¿Sabem, posem per cas, l’opinió del col•legi sobre les campanyes d’agitació que ens arriben des d’alguns mitjans de Madrid i que, paradoxalment, s’emparen en la nostra professió i en el dret a la llibertat d’expressió?Doncs no. Més enllà d’alguns discursos més o menys rituals, no sabem la posició del nostre col•legi professional ni en aquestes ni en moltes altres qüestions. Però el cas és que la majoria dels periodistes sí que tenim clar què cal fer per donar una empenta a aquest col•legi que, al capdavall, ens representa a tots plegats.Per això, volem un CPC que marqui unes tarifes mínimes –moderades, si es vol, però efectives– per als periodistes que es veuen obligats a treballar pel seu compte. No les podrem imposar, però sí insistir-hi perquè les empreses les acceptin. Exigirem uns mitjans públics, independents dels governs, que assegurin resultats informatius, no quotes polítiques. I afirmem que agitació i periodisme no són el mateix i que el CPC ha de combatre els abusos que s’estan produint amb totes les armes al seu abast, que són moltes.Som periodistes i ens agrada la professió. Tant, que ens sobren ganes de treballar per un col•legi més actiu, on capiguem tots.
23.10.05
EL MANIFEST DEL DIUMENGE
Aquest manifest es titula així perquè està fet en diumenge. És a dir, fora d'hores. Ho diem perquè és una dada rellevant: tots els periodistes que impulsem aquesta candidatura som professionals que ens posem cada dia davant l'ordinador per explicar a aquesta societat el que passa a través del mitjà on treballem... I que, quan acabem la jornada, encara tenim ànims i humor per comprometre'ns amb la professió.
Perquè ens agrada la nostra feina i voldríem contribuir a fer-la millor i en millors condicions. En coneixem les dificultats. Des de l'atur fins a les arbitrarietats jeràrquiques, sovint vinculades a pressions de grups polítics i econòmics. Per això pensem que l'eina adequada per donar-nos suport a nosaltres mateixos és el col·legi de Periodistes. Un col·legi obert a tothom (insistim: obert a tothom) que treballi sense compromisos ni peatges externs.
Els professionals que promovem aquesta candidatura som gent diversa, amb adscripcions socials i simpaties polítiques diferents i que, en aquest aspecte, no compartim més característiques que el sentit crític que creiem que sempre s'ha d'exigir a un periodista. La llista que volem que se'n desprengui no és producte de cap pacte ni explícit ni implícit i no es pot enquadrar en cap tipus d'estratègia política.
Deveu conèixer alguns dels nostres noms. Els últims anys, uns quants hem estat al capdavant de lluites professionals que segur que recordareu. Per exemple, hem empès els partits polítics a limitar la seva capacitat de decidir l’ordre i els continguts dels informatius ( els blocs electorals) dels mitjans públics durant les campanyes electorals, hem denunciat totes i cadascuna de les intromissions il·legítimes dels governs -l’actual i l'anterior- a aquests mitjans… Només per fer memòria d'un episodi: vam denunciar les traves a la cobertura de l'esfondrament del túnel del Carmel.
I ara us proposem fer un pas endavant. Hem de despolititzar la professió i, per aconseguir-ho, el primer pas és el col·legi. La nova junta ha de defensar aferrissadament la seva independència del poder polític i econòmic i, a partir d'aquí, contribuir a millorar el periodisme d'aquest país. El nou col·legi ha de preocupar-se per les condicions en què es treballa a les redaccions i fora d'elles, a la premsa comarcal, gratuïta o municipal, a les ràdios i televisions, tinguin la dimensió que tinguin, als gabinets de premsa, siguin de l'àmbit que siguin, a les agències públiques i privades, a les publicacions de la xarxa, a les productores de ràdio i televisió... A tot arreu, perquè la dignitat professional també passa per la dignitat laboral i en això no hi pot haver ni graus ni privilegis.
No volem suplir els sindicats o els comitès professionals, sinó ajudar-los tant com sigui possible perquè el fet de treballar de periodista no hagi de significar mai ni submissions arbitràries ni condicions indignes. El col·legi ha de sortir al carrer: hi passen coses.
Cap dels periodistes que signem aquest manifest té ambicions que no siguin professionals. Però és que, de les professionals, en tenim moltes. Per això us demanem el vostre suport. I podeu estar segurs que, si guanyem, us el seguirem demanant. Hi ha molta feina i fa temps que ja anem tard.
Barcelona,10 d’octubre del 2005
Perquè ens agrada la nostra feina i voldríem contribuir a fer-la millor i en millors condicions. En coneixem les dificultats. Des de l'atur fins a les arbitrarietats jeràrquiques, sovint vinculades a pressions de grups polítics i econòmics. Per això pensem que l'eina adequada per donar-nos suport a nosaltres mateixos és el col·legi de Periodistes. Un col·legi obert a tothom (insistim: obert a tothom) que treballi sense compromisos ni peatges externs.
Els professionals que promovem aquesta candidatura som gent diversa, amb adscripcions socials i simpaties polítiques diferents i que, en aquest aspecte, no compartim més característiques que el sentit crític que creiem que sempre s'ha d'exigir a un periodista. La llista que volem que se'n desprengui no és producte de cap pacte ni explícit ni implícit i no es pot enquadrar en cap tipus d'estratègia política.
Deveu conèixer alguns dels nostres noms. Els últims anys, uns quants hem estat al capdavant de lluites professionals que segur que recordareu. Per exemple, hem empès els partits polítics a limitar la seva capacitat de decidir l’ordre i els continguts dels informatius ( els blocs electorals) dels mitjans públics durant les campanyes electorals, hem denunciat totes i cadascuna de les intromissions il·legítimes dels governs -l’actual i l'anterior- a aquests mitjans… Només per fer memòria d'un episodi: vam denunciar les traves a la cobertura de l'esfondrament del túnel del Carmel.
I ara us proposem fer un pas endavant. Hem de despolititzar la professió i, per aconseguir-ho, el primer pas és el col·legi. La nova junta ha de defensar aferrissadament la seva independència del poder polític i econòmic i, a partir d'aquí, contribuir a millorar el periodisme d'aquest país. El nou col·legi ha de preocupar-se per les condicions en què es treballa a les redaccions i fora d'elles, a la premsa comarcal, gratuïta o municipal, a les ràdios i televisions, tinguin la dimensió que tinguin, als gabinets de premsa, siguin de l'àmbit que siguin, a les agències públiques i privades, a les publicacions de la xarxa, a les productores de ràdio i televisió... A tot arreu, perquè la dignitat professional també passa per la dignitat laboral i en això no hi pot haver ni graus ni privilegis.
No volem suplir els sindicats o els comitès professionals, sinó ajudar-los tant com sigui possible perquè el fet de treballar de periodista no hagi de significar mai ni submissions arbitràries ni condicions indignes. El col·legi ha de sortir al carrer: hi passen coses.
Cap dels periodistes que signem aquest manifest té ambicions que no siguin professionals. Però és que, de les professionals, en tenim moltes. Per això us demanem el vostre suport. I podeu estar segurs que, si guanyem, us el seguirem demanant. Hi ha molta feina i fa temps que ja anem tard.
Barcelona,10 d’octubre del 2005
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
